Origens
Localització :
l’Església de Sant Pere d’Abrera es troba al municipi d’Abrera al sud-est de la muntanya de Montserrat i a la dreta del Llobregat.
Datació :
Documentada des del 1110 quan el senyor de la baronia de Castellvell, Ramon I de Castellvell (1075-1126), va fer una donació per a la dedicació de l’església, edificada segurament a finals del segle XI1 .
Història :
L'antiga Baronia de Castellvell fou una baronia establerta el segle XI per Ramon Borrell, comte de Barcelona, durant la repoblació de la marca. Els territoris infeudats estaven entorn de dos nuclis: Castellví de Rosanes (format pels actuals municipis de Castellví de Rosanes, Martorell, Sant Esteve Sesrovires, Abrera, Olesa de Montserrat i Sant Andreu de la Barca, al Baix Llobregat, el municipi de Castellbisbal, al Vallès Occidental i Castellví de la Marca, a l'Alt Penedès. Pel que fa a la població, un cens (fogatge) manat pel senyor de Castellvell donà com a resultat 84 veïns (any 1784). Dins del terme de la parròquia es troben les capelles de Sant Hilari del castell de Voltrera, d’origen pre-romànic, i la de de Sant Pere de Voltrera, enrunada.
( Tot el que aquí s'esposa son fragment tret del llibre “L’església des Sant Pere d’Abrera, Estudi sobre la seva evolució històrica” de la Historiadora Maria Soler)
Els orígens més antics de l'església de Sant Pere ens resten força desconeguts. Els historiadors de l'art, interessats més a descriure formes estilístiques que a identificar processos històrics, massa vegades s'han limitat a ressenyar les parts constitutives del temple sense parar esment en la relació temporal existent entre cadascuna d'elles. Aquesta circumstància ha fet que sovint l'església de Sant Pere hagi estat concebuda com un temple de nova planta construït enterament al segle XII.
L'església romànica que avui s'alça al bell mig del nostre poble és el resultat d'un procés evolutiu que degué iniciar-se força temps abans del segle XII. A finals del segle X i principis de l'XI, en un moment de relativa tranquil·litat i de progressiu allunyament de la frontera sarraïna, els individus que havien establert el seu Hàbitat al territori conegut amb el nom de Brea o Breda uniren els seus esforços i construïren una humil esglesiola destinada a satisfer les seves necessitats espirituals. Es tractaria d'un temple de dimensions relativament reduïdes, planta rectangular, murs molt gruixuts i sostre cobert amb volta de canó.
La porta d’accés se situaria al mur meridional, al punt on avui trobem la porta principal. Molt a prop d'ella es bastiria una finestra de doble expandit que permetria l'entrada de llum al recinte cultual. Bona part de la construcció primitiva la conservem a la nau actual de l'església de Sant Pere. La pobresa dels materials constructius emprats i la simplicitat de les línies arquitectòniques que encara avui podem observar-hi ens evidencia que el temple del segle X no era més que una simple capella rural que actuava com a centre de culte de les famílies pageses distribuïdes pels masos de la rodalia. Els diumenges, els dies de festa assenyalada o en ocasió de celebracions significatives - casaments, bateigs - els membres d'aquestes famílies acudien al temple per cercar-hi el desassossec espiritual desitjat i el contacte amb veïns i coneguts dels masos més propers. D'aquesta manera el temple s'aniria convertint en punt de referència de tot un grapat d'individus que hi acudiria i ben aviat s'hi identificaria.
A mida que la frontera s'anava estructurant, que l'amenaça sarraïna s’allunyava i que el procés repoblador es consolidava, la petita esglesiola de Brea va anar augmentant la seva feligrasia. Algunes famílies pageses opten per establir els seus habitatges a l'àrea circumdant del temple. Mica en mica cristal·litzant un petit nucli rural concentrat que coexistiria amb l'hàbitat de masos dispersos que havia prevalgut fins aquell moment.
L'increment de número d'individus vinculats als serveis religiosos oferts per l'esglesiola primitiva degué plantejar la necessitat de reformar-la completament per tal d'engrandir-la i adequar-la als nous temps i a les noves necessitats.
L'ampliació del temple va comportar l'aterrament del mur oriental, l'allargament de la nau, la construcció del presbiteri, el bastiment d'una capçalera trilobulada i l'aixecament d'un campanar de dos pisos just sobre el nou tram de nau. Aquest darrer va ser cobert amb una volta de canó que tot i voler seguir el model constructiu de la volta que cobria la nau primigènia no va saber respectar les proporcions diametrals d'aquesta i va resultat força menys apuntada que l'anterior. La diferencia entre una i altre voltes es va salvar amb la col·locació d'un magnífic arc toral que no només reforça el punt de confluència d’ambdós extrems sinó que també aguanta i dirigeix cap als mur laterals el pes del campanar disposat just sobre seu. El fet que l'arc toral empri el mateix tripus de pedra tosca i les mateixes característiques de talla que les utilitzades al campanar i a la decoració llombarda dels absis ens d'ona constància de la contemporaneïtat cronològica dels tres elements.
La portalada principal, de gran riquesa estilística, també correspondria a aquest període d’ampliació del temple.
A l’exterior, les tres de l’absis central i la de l’absis de migdia tenen un arc que les emmarca, com una mena de fals esplandit. La de l’absis de tramuntana té l’arc exterior tallat en un lleuger esplandit. L’edifici està construït amb petits blocs de pedra o llambordes, una mica més grans a la part inferior, disposats en filades homogènies. Puig i Cadafalch parla de l’església de Sant Pere d’Abrera com a exemplar de traspàs entre els temples que tenen cimbori i els que no en tenen.
La porta d’accés està emmarcada per un arquitrau que munta sobre pilars quadrats i, a sobre d’aquests, una arquivolta semicircular tallada en baix relleu amb palmetes.
L'entrada d'Abrera a l'època moderna va suposar la consolidació definitiva d'aquest petit nucli de població.El notable augment demogràfic que des d’aleshores s’evidencia als llibre de batejos, matrimoni i defuncions de la parròquia ens dóna constància de la dinàmica de creixement que va experimentar la població. Aquest context de prosperitat no passarà inadvertit a l’església de Sant Pere. Serà ara quan aquesta augmentarà el seu patrimoni moble i immoble i adquirirà alguns dels objectes culturals de valor que encara avui ostenta. L’augment de la filigresia i el conseqüent increment de les almoines i delmes obtinguts d’aquesta farà possible una necessària ampliació del temple i la reparació d’algunes de les estructures malmeses pel pas del temps. A partir d’aquest moment l’Església adopta un nou tipus de ritual religiós caracteritzat per la sumptuositat, l’artificialitat i el recarregament formal de temples i cerimònies religioses. Ens trobem en època del gust barroquitzat, del culte exacerbat a les imatges, el període en què les esglésies s’ompliran d’altars i sants decorats amb cortinatges i velluts brodats amb tota mena de filigranes daurades. La culminació d’aquests gustos estètics i d’aquestes noves directius espirituals basades en l’exteriorització dels cultes – és aquesta l’època de màxima eclosió de les processons, els romiatges, les cofraries i els pelegrinatges a les ermites de Sant Hilari i Sant Armengol – fa que a partir d’aquest moment la parròquia esdevingui testimoni d’una més que evident proliferació d’altars, imatges de sants, retaules i capelletes adossades als murs interiors del temple. L’interès de l’Església d’acostar els sants a la feligresia per tal de fomentar-ne la devoció va fer que l’antiga ubicació dels altars de Sant Joan i de Sant Miquel – consagrat des de 1504 a Sant Jordi – als absis laterals de la capçalera tribulada canviés. A partir de 1555 tots els altars – a excepció feta del de Sant Pere que se situarà al bell mig del presbiteri – s’emplaçaran a les parets de la nau del temple, ben a prop dels dotze bancs en què s’asseien les no més de 270 persones que assistien diàriament a les misses celebrades a la parròquia. L’antic altar de Sant Joan, engalanat amb cortinatges i velluts de tota mena, fou traslladat als peus del temple, just al costat de la pica baptismal, mentre que el de Sant Jordi, dedicat a partir d’aquest moment al culte de Sant Sebastià, es col·locà al lateral esquerra de la nau romànica. La nova ubicació d’aquest altar romandrà inalterable almenys fins a 1921. Just davant seu, al cantó dret de la nau, apareixerà un nou altar consagrat a la Verge de l’Esperança que entronca clarament amb els corrents de devoció mariana que impregnaren el catolicisme occidental de principis d’època moderna. La visita pastoral efectuada pel bisbe a 1635 ens acosta una mica més a l’atmosfera que degué viure’s a l’interior de m la parròquia a principi del segle XVII