Origens

 Localització :

l’Església de Sant Pere d’Abrera es troba al municipi d’Abrera al sud-est de la muntanya de Montserrat i a la dreta del Llobregat.

Datació :

Documentada des del 1110 quan el senyor de la baronia de Castellvell, Ramon I de Castellvell (1075-1126), va fer una donació per a la dedicació de l’església, edificada segurament a finals del segle XI1 .

Història :

L'antiga Baronia de Castellvell fou una baronia establerta el segle XI per Ramon Borrell, comte de Barcelona, durant la repoblació de la marca. Els territoris infeudats estaven entorn de dos nuclis: Castellví de Rosanes (format pels actuals municipis de Castellví de Rosanes, Martorell, Sant Esteve Sesrovires, Abrera, Olesa de Montserrat i Sant Andreu de la Barca, al Baix Llobregat, el municipi de Castellbisbal, al Vallès Occidental i Castellví de la Marca, a l'Alt Penedès. Pel que fa a la població, un cens (fogatge) manat pel senyor de Castellvell donà com a resultat 84 veïns (any 1784). Dins del terme de la parròquia es troben les capelles de Sant Hilari del castell de Voltrera, d’origen pre-romànic, i la de de Sant Pere de Voltrera, enrunada.

 

( Tot   el  que  aquí s'esposa  son  fragment  tret  del  llibre “L’església  des  Sant  Pere  d’Abrera,  Estudi  sobre  la  seva  evolució  històrica”  de  la  Historiadora Maria  Soler)

Els orígens  més  antics  de  l'església  de  Sant  Pere  ens  resten  força  desconeguts. Els  historiadors  de  l'art, interessats  més  a  descriure  formes  estilístiques  que  a  identificar  processos  històrics, massa  vegades  s'han  limitat  a  ressenyar  les  parts  constitutives  del  temple  sense  parar  esment  en  la  relació  temporal  existent  entre  cadascuna  d'elles. Aquesta  circumstància  ha  fet  que  sovint  l'església  de  Sant  Pere  hagi  estat  concebuda  com  un  temple  de  nova  planta  construït  enterament  al  segle XII.
L'església  romànica  que  avui  s'alça  al  bell  mig  del  nostre  poble  és  el  resultat  d'un  procés  evolutiu  que  degué  iniciar-se  força  temps  abans  del  segle  XII. A  finals  del  segle  X  i  principis  de  l'XI, en  un  moment  de  relativa  tranquil·litat  i  de  progressiu  allunyament  de  la  frontera  sarraïna, els  individus  que  havien  establert  el  seu  Hàbitat  al  territori  conegut  amb  el  nom  de  Brea  o  Breda  uniren  els  seus  esforços  i  construïren una  humil  esglesiola  destinada  a  satisfer  les  seves  necessitats  espirituals. Es  tractaria  d'un  temple  de  dimensions  relativament  reduïdes, planta  rectangular,  murs  molt  gruixuts  i  sostre  cobert  amb  volta  de  canó.

                                                     
La  porta  d’accés  se  situaria  al  mur  meridional, al  punt  on  avui  trobem  la  porta  principal. Molt  a  prop  d'ella  es  bastiria  una  finestra  de  doble  expandit  que  permetria  l'entrada  de  llum  al  recinte  cultual. Bona  part  de  la  construcció  primitiva  la  conservem  a  la  nau  actual  de  l'església  de  Sant  Pere. La  pobresa  dels  materials  constructius  emprats  i  la  simplicitat  de  les  línies  arquitectòniques  que  encara  avui  podem  observar-hi  ens  evidencia  que  el  temple  del  segle  X  no  era  més  que  una  simple  capella  rural  que  actuava  com  a  centre  de  culte  de  les  famílies  pageses  distribuïdes    pels  masos  de  la  rodalia. Els  diumenges, els  dies  de  festa  assenyalada  o  en  ocasió  de  celebracions  significatives   - casaments, bateigs  -  els  membres  d'aquestes  famílies  acudien  al  temple  per  cercar-hi  el  desassossec  espiritual  desitjat  i  el  contacte  amb  veïns  i  coneguts  dels  masos  més  propers. D'aquesta  manera  el  temple  s'aniria  convertint  en  punt  de  referència  de  tot  un  grapat  d'individus  que  hi  acudiria  i  ben  aviat  s'hi  identificaria. 
 
  A  mida  que  la  frontera  s'anava  estructurant, que  l'amenaça  sarraïna  s’allunyava  i  que  el  procés  repoblador  es  consolidava, la  petita  esglesiola  de  Brea  va  anar  augmentant  la  seva  feligrasia. Algunes  famílies  pageses  opten  per  establir  els  seus  habitatges  a  l'àrea  circumdant  del  temple. Mica  en  mica  cristal·litzant  un  petit  nucli  rural  concentrat  que  coexistiria  amb  l'hàbitat  de  masos  dispersos  que  havia  prevalgut  fins  aquell  moment.

              

L'increment  de  número  d'individus  vinculats  als  serveis  religiosos  oferts  per  l'esglesiola  primitiva  degué  plantejar  la  necessitat  de  reformar-la  completament  per  tal  d'engrandir-la  i  adequar-la  als  nous  temps  i  a  les  noves  necessitats.

                                                  

L'ampliació  del  temple  va  comportar  l'aterrament  del  mur  oriental, l'allargament  de  la  nau, la  construcció  del  presbiteri, el  bastiment  d'una  capçalera  trilobulada  i  l'aixecament  d'un  campanar  de  dos  pisos  just  sobre  el  nou  tram  de  nau. Aquest darrer  va  ser  cobert  amb  una  volta  de  canó  que  tot  i  voler  seguir  el  model  constructiu  de  la  volta  que  cobria  la  nau  primigènia  no  va  saber  respectar  les  proporcions  diametrals  d'aquesta  i  va  resultat força  menys  apuntada  que  l'anterior. La  diferencia  entre  una  i  altre  voltes  es  va  salvar  amb  la  col·locació  d'un  magnífic  arc  toral  que  no  només  reforça  el  punt  de  confluència  d’ambdós  extrems  sinó que  també  aguanta  i  dirigeix  cap  als  mur  laterals  el  pes  del  campanar  disposat  just  sobre  seu. El  fet  que  l'arc toral  empri  el  mateix  tripus  de  pedra  tosca  i  les  mateixes  característiques  de  talla  que  les  utilitzades  al  campanar  i  a  la  decoració  llombarda  dels  absis  ens  d'ona  constància  de  la  contemporaneïtat  cronològica  dels  tres  elements.

     

La  portalada  principal, de  gran  riquesa  estilística, també  correspondria  a  aquest  període  d’ampliació  del  temple.

             

A l’exterior, les tres de l’absis central i la de l’absis de migdia tenen un arc que les emmarca, com una mena de fals esplandit. La de l’absis de tramuntana té l’arc exterior tallat en un lleuger esplandit. L’edifici està construït amb petits blocs de pedra o llambordes, una mica més grans a la part inferior, disposats en filades homogènies. Puig i Cadafalch parla de l’església de Sant Pere d’Abrera com a exemplar de traspàs entre els temples que tenen cimbori i els que no en tenen.

                                             

La porta d’accés està emmarcada per un arquitrau que munta sobre pilars quadrats i, a sobre d’aquests, una arquivolta semicircular tallada en baix relleu amb palmetes.
L'entrada  d'Abrera  a  l'època  moderna  va  suposar  la  consolidació  definitiva  d'aquest  petit  nucli  de  població.El  notable  augment  demogràfic  que  des  d’aleshores  s’evidencia  als  llibre  de  batejos, matrimoni  i  defuncions  de  la  parròquia  ens  dóna  constància  de  la  dinàmica  de  creixement  que  va  experimentar  la  població. Aquest  context  de  prosperitat  no  passarà  inadvertit  a  l’església  de  Sant  Pere. Serà  ara  quan  aquesta  augmentarà  el  seu  patrimoni  moble  i  immoble  i  adquirirà  alguns  dels  objectes  culturals  de  valor  que  encara  avui  ostenta. L’augment  de  la  filigresia  i  el  conseqüent  increment  de  les  almoines  i  delmes  obtinguts  d’aquesta  farà  possible  una  necessària  ampliació  del  temple  i  la  reparació  d’algunes  de  les  estructures  malmeses  pel  pas  del  temps. A  partir  d’aquest  moment  l’Església  adopta  un  nou  tipus  de  ritual  religiós  caracteritzat  per  la  sumptuositat, l’artificialitat  i  el  recarregament  formal  de  temples  i  cerimònies  religioses. Ens  trobem  en  època  del  gust  barroquitzat, del  culte  exacerbat  a  les  imatges, el  període  en  què  les  esglésies  s’ompliran  d’altars  i  sants  decorats  amb  cortinatges  i  velluts  brodats  amb  tota  mena  de  filigranes  daurades. La  culminació  d’aquests  gustos  estètics  i  d’aquestes  noves  directius  espirituals  basades  en  l’exteriorització  dels  cultes – és  aquesta  l’època  de  màxima  eclosió de  les  processons, els  romiatges, les  cofraries  i  els  pelegrinatges  a  les  ermites  de  Sant  Hilari  i  Sant  Armengol – fa  que  a  partir  d’aquest  moment  la  parròquia  esdevingui  testimoni  d’una  més  que  evident  proliferació  d’altars, imatges  de  sants, retaules  i  capelletes  adossades  als  murs  interiors  del temple. L’interès  de  l’Església  d’acostar  els  sants  a  la  feligresia  per  tal  de  fomentar-ne  la  devoció  va   fer  que  l’antiga  ubicació  dels  altars  de  Sant  Joan  i  de  Sant  Miquel – consagrat  des  de  1504  a  Sant  Jordi – als  absis  laterals  de  la  capçalera  tribulada  canviés. A  partir  de  1555  tots  els  altars – a  excepció  feta  del  de  Sant  Pere  que  se  situarà  al  bell  mig  del  presbiteri – s’emplaçaran  a  les  parets  de  la  nau  del  temple, ben  a  prop  dels  dotze  bancs  en  què  s’asseien  les no  més  de  270  persones  que  assistien  diàriament  a  les  misses  celebrades  a  la  parròquia. L’antic  altar  de  Sant  Joan, engalanat  amb  cortinatges  i  velluts  de  tota  mena, fou  traslladat  als  peus  del  temple, just  al  costat  de  la  pica  baptismal, mentre  que  el  de  Sant  Jordi, dedicat  a  partir  d’aquest  moment  al  culte  de  Sant  Sebastià, es  col·locà  al  lateral  esquerra  de  la  nau  romànica. La  nova  ubicació  d’aquest  altar  romandrà  inalterable  almenys  fins  a  1921. Just  davant  seu,  al  cantó  dret  de  la  nau, apareixerà  un  nou  altar  consagrat  a  la  Verge  de  l’Esperança  que  entronca  clarament  amb  els  corrents  de  devoció  mariana  que  impregnaren  el  catolicisme  occidental  de  principis  d’època  moderna. La  visita  pastoral  efectuada  pel  bisbe  a  1635  ens  acosta  una  mica  més  a  l’atmosfera  que  degué  viure’s  a  l’interior  de m la  parròquia  a  principi  del  segle  XVII